Girona, 1988.
Soc el darrer de cinc germans, de pares andalusos i de classe treballadora. Una de les peculiaritats de ser família nombrosa, és el poti-poti musical que acompanya el dia a dia: Camarón dela Isla, Iron Maiden, Alejandro Sanz, Dire Straits, No me pises que llevo chanclas, Raimon… Com un espectador més o menys passiu d’aquest paisatge sonor, la meva infància va transcórrer distreta mentre em passava llargues estones dibuixant a l’habitació o menjant xuxes a la plaça.
Va ser a l’adolescència i de la mà del meu col·lega Carles, quan es va despertar la meva dèria per la música. Ens passàvem les tardes escoltant discos i mirant revistes de rock, sempre a l’aguait dels nous llançaments i valorant quins discos ens compraríem quan anéssim al carrer Tallers de Barcelona. No vaig trigar gaire a descobrir que m’agradava cantar, i de seguida vaig aprendre a acompanyar-me amb la guitarra i a fer les meves primeres cançons.
Amb la majoria d’edat, vaig decidir que volia dedicar-m’hi. Em vaig apuntar al Taller de Músics de Barcelona, on vaig descobrir el jazz, i posteriorment vaig cursar els estudis superiors de cant jazz a l’ESMUC. Durant aquests anys, i sense fer-ho massa conscientment, vaig aparcar la meva vessant compositiva. Sabeu allò d’ “estudies o treballes?”? Doncs sí i sí. Sempre he combinat les dues coses, en part per necessitat i en part perquè crec que treballant és on et topes amb la realitat. He repartit menjar xinès, he treballat al Media Markt, també al Decathlon, he cantat patxanga i versions a les festes majors, he treballat en teatre musical, he posat veu a discs infantils, he dirigit corals i he donat classes de música en diferents escoles, … i de cada una de les feines puc dir que me n’he endut alguna cosa.
Amb el temps, però, suposo que un va aprenent a escoltar-se, i a identificar les coses que més l’omplen en cada moment. I el que ara m’omple és fer cançons. Pensar-les, dubtar-les, escriure-les, esborrar-les, riure-les, plorar-les, ensenyar-les, tocar-les, gravar-les… Dedicar el meu temps a resseguir els caminets amb paciència a la recerca d’un lloc atemporal on la paraula i la música s’agafin de la mà, perquè poques coses tenen tanta força com una cançó.
David Mauricio
“Ocells perduts” és el disc de debut de David Mauricio. El pop d’autor s’omple de sonoritats acústiques en un treball on conviuen la base d’una banda de pop rock, amb els colors més “folkies” de la mandolina, el violí o el banjo. Sota la producció de Vic Moliner (Clara Peya, Verd i Blau, Pau Brugada,…) i amb músics com Apel·les Carod, Miquel Biarnés o Santi Careta, David Mauricio ens presenta dotze cançons nascudes de la veritat d’un mateix, de la contradicció i de la convicció, de la petita metamorfosi del dia a dia.
David Mauricio: Veu i guitarres. Apel·les Carod: violí, mandolina i veus. Vic Moliner: Baix elèctric i producció. Santi Careta: Guitarra elèctrica i banjo. Miquel Biarnés: Bateria.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.