Girona, 1988.

Soc el darrer de cinc germans, de pares andalusos i de classe treballadora. Una de les peculiaritats de ser família nombrosa, és el poti-poti musical que acompanya el dia a dia: Camarón dela Isla, Iron Maiden, Alejandro Sanz, Dire Straits, No me pises que llevo chanclas, Raimon… Com un espectador més o menys passiu d’aquest paisatge sonor, la meva infància va transcórrer distreta mentre em passava llargues estones dibuixant a l’habitació o menjant xuxes a la plaça.

Va ser a l’adolescència i de la mà del meu col·lega Carles, quan es va despertar la meva dèria per la música. Ens passàvem les tardes escoltant discos i mirant revistes de rock, sempre a l’aguait dels nous llançaments i valorant quins discos ens compraríem quan anéssim al carrer Tallers de Barcelona. No vaig trigar gaire a descobrir que m’agradava cantar, i de seguida vaig aprendre a acompanyar-me amb la guitarra i a fer les meves primeres cançons.

Amb la majoria d’edat, vaig decidir que volia dedicar-m’hi. Em vaig apuntar al Taller de Músics de Barcelona, on vaig descobrir el jazz, i posteriorment vaig cursar els estudis superiors de cant jazz a l’ESMUC. Durant aquests anys, i sense fer-ho massa conscientment, vaig aparcar la meva vessant compositiva. Sabeu allò d’ “estudies o treballes?”? Doncs sí i sí. Sempre he combinat les dues coses, en part per necessitat i en part perquè crec que treballant és on et topes amb la realitat. He repartit menjar xinès, he treballat al Media Markt, també al Decathlon, he cantat patxanga i versions a les festes majors, he treballat en teatre musical, he posat veu a discs infantils, he dirigit corals i he donat classes de música en diferents escoles, … i de cada una de les feines puc dir que me n’he endut alguna cosa.

Amb el temps, però, suposo que un va aprenent a escoltar-se, i a identificar les coses que més l’omplen en cada moment. I el que ara m’omple és fer cançons. Pensar-les, dubtar-les, escriure-les, esborrar-les, riure-les, plorar-les, ensenyar-les, tocar-les, gravar-les… Dedicar el meu temps a resseguir els caminets amb paciència a la recerca d’un lloc atemporal on la paraula i la música s’agafin de la mà, perquè poques coses tenen tanta força com una cançó.